El 6 de maig a les 18:00 us convidem a la conferència ‘Abatiment i alegria’, que se celebrarà dins del cicle «Història dels set pecats capitals i les set virtuts».

La conferència serà impartida pel professor Vidmantas Silyunas, doctor en Història de l'Art, Artista Emèrit de la Federació Russa, cap del departament de l'Escola-Estudi del Teatre d'Art de Moscú (MXAT) i cavaller de l'Ordre del Mèrit Civil.

La trobada es farà en línia, en rus, amb la traducció simultània al castellà.

L’abatiment i l’alegria, la tristesa i la diversió són dos pols eterns de la nostra vida. Ja a l’Antiguitat es deia que l’ésser humà s’inclina bé cap al Demòcrit que riu, bé cap a l’Heràclit que plora: el primer sempre troba raons convincents per a l’optimisme, mentre que el segon disposa d’arguments no menys sòlids per al pessimisme.

Un dels primers a descriure l’abatiment com una malaltia greu va ser el cèlebre metge i filòsof grec Hipòcrates, que el vinculava a un excés de bilis negra a l’organisme. De fet, la mateixa bilis negra s’anomena en grec «maleconia». Un altre metge i filòsof, Galè, també la considerava la causa d’aquest dolorós trastorn de l’ànima. Sovint, aquest excés de bilis s’explicava, a més, com a conseqüència de patiments amorosos.

Els metges àrabs, entre els més destacats de la medicina medieval, seguint la tradició grega, sostenien que el trastorn de malenconia es podia alleujar amb passejades prolongades, vi i una vida sexual regular. Tanmateix, als països cristians aquestes recomanacions no eren acceptades: l’Església considerava que la causa principal de l’abatiment era el debilitament de la fe i, en conseqüència, exhortava a intensificar l’oració i l’acció de gràcies a Déu.

El Renaixement va transformar la mirada sobre l’abatiment. Es va observar aleshores que la malenconia acostumava ser pròpia de persones excepcionals i dotades de talent, i es considerava que el seu millor remei era l’alegria i la diversió.

Al costat de les obres pictòriques que representen l’abatiment —Malenconia, d’Albrecht Dürer (1514), Malenconia o la Magdalena penitent, de Domenico Fetti (1618) i altres— apareixen també imatges de la felicitat: Amor recíproc, d’Agostino Carracci (1589) i La dansa d’Apol·lo amb les muses (cap al 1540, de Giulio Romano.

Des d’aleshores, els artistes han recorregut de manera constant tant a l’alegria desbordant —El gronxador (1767), de Jean-Honoré Fragonard, Ball a Bougival (1883), de Pierre-Auguste Renoir, Fiódor Chaliapin (1911), de Konstantin Korovin, així com les obres contemporànies de Elena Krasnova—, com a la malenconia i la vivència tràgica de l’existència —Tropes d’assalt avançant sota un atac de gas (1924), d’Otto Dix, Construcció tova amb mongetes bullides (Pressentiment de la Guerra Civil) (1936), de Salvador Dalí i Sense esperança (1945), de Frida Kahlo.

Durant la nostra trobada analitzarem com la tristesa i l’alegria troben expressió en la poesia, la prosa, el cinema i el teatre.

Participació gratuïta amb inscripció prèvia.